Tecnòfils, opinions i reflexions d'interès sense filtres ni censura

Any 2000. En aquella època, si parlem de videojocs, el que estava de moda eren la Play Station (la segona generació sortiria el novembre de l'any 2000 al nostre país), la Nintendo 64 o la Sega Dreamcast. En aquestes podies jugar a sagues tan populars com Mario, The Legend of Zelda o Final Fantasy. I d'aquesta última en parlarem en aquest article.

Per fer-ho ens traslladem a Múrcia. Allí vivia una família constituïda per un pare, una mare i dos nens, una nena de nou anys i un adolescent de 16. De ben segur que si ara llegiu "El Crimen de la Katana" sabreu del que parlo. L'1 d'abril d'aquell any, el nen de setze anys va assassinar als seus pares i a la seva germana amb una Katana i va decidir fugir per a viure una nova vida. La premsa de l'època se'n va fer ressò i la imatge que hi apareixia, al costat de la del parricida, era la d'un personatge d'una de les sagues esmentades: Squall Leonhart. I la premsa, va tenir una clara premissa, i és que la culpa d'aquell assassinat va ser ni més ni menys que dels videojocs. Tenien raó doncs? Els videojocs porten a comportaments que sobrepassen qualsevol ètica?

Notícia d'un diari alemany. Imatge extreta de fitforfinalfantasy.de

La resposta és clara: NO. És evident que aquesta persona es va inspirar en un personatge (sigui històric, d'un videojoc o del cinema) en la manera de cometre un crim. Segons s'explica a la premsa i al reportatge produït per DMAX, aquest noi ja donava senyals que quelcom no funcionava bé dins seu, i la manera d'expressar-ho, per desgràcia, va acabar essent aquesta. Tot això ens portarà a la premissa a la qual vull arribar; són els videojocs una mala influència per a joves i adults de la nostra societat? Aquesta resposta sí que és més complexa, i clarament poden ser-ho, però ho són, com ho pot ser la feina, l'exercici o els jocs recreatius. I és que tot en excés ens pot arribar a desestabilitzar. Però perquè els videojocs se'ls considera o considerava negatius en quasi qualsevol àmbit? Jo crec que la paraula correcta per definir-ho seria desconeixement.

La meva generació ens hem criat amb els videojocs. Qui no tenia una Super Nintendo/Nintendo 64 o una PlayStation 1/2? Tots hem utilitzat alguna videoconsola, però crec que a la majoria de cases sempre s'hi complia un mateix patró: els videojocs era un Hobby individual com a molt compartit amb els amics. Això gairebé sempre provocava cert distanciament, la nena o nen es tancava a jugar al joc del moment (Final Fantasy, Zelda…) i al final sempre provocava la mateixa reacció: nen deixa això! Nena para de jugar amb això que et tornarà tonta! (n'heu tingut d'aquestes?).

Què provocava aquest distanciament, el videojoc en si, la persona que hi jugava? La mare o pare que ho permet? En realitat la resposta sempre es molt personal, però crec que sempre ha faltat d'una cosa en tot això: comunicació.
Pare i fill jugant a la Nintendo Switch. Imatge extreta de Nintendo.com

Si ets pare i veus que la teva filla o fill s'hi passa estones llargues amb els videojocs, potser el que pots fer és seure al seu costat, veure què fa, a què juga i intentar entendre què és el que li agrada tant del que surt per aquella pantalla, aquella història que el té enganxat hores i hores. Compartir. És molt habitual veure mares que van a partits de bàsquet dels seus fills, pares que van a veure als seus nens fent un ball o famílies senceres anant a veure una obra de teatre on apareixen familiars, pares que s'interessen per un dibuix que han fet els seus nens; però interessar-se per un videojoc? Això ja costa més. Tot això s'anirà revertint amb el temps. Actualment hi ha molts pares que hi han jugat i ho veuran com quelcom normal que els seus fills hi juguin, tot i que molts ho seguiran veient com quelcom negatiu.

Així, m'he proposat fer una sèrie d'articles. En aquests aniré explicant certs matisos dels videojocs. Intentarem veure què tenen de bo, de dolent i com incideixen i la seva interacció amb la vida real. Per exemple, intentarem explicar per què considero els videojocs com un art, com ens poden ajudar a la vida real o històries que hi podeu descobrir tant o més èpiques que les que podeu trobar en un llibre de fantasia. Espero que us animeu a seguir-los. Per la pròxima entrega parlarem dels videojocs i el món de l'esport.

Serveixen? Són sempre contraproduents per la nostra salut física o pel contrari, ens poden ajudar a mantenir-nos en forma o motivar-nos per tal de fer esport?

Ja estàs subscrit perfectament per llegir tot el contingut de Tecnòfils
Hola de nou, Estàs dintre del teu compte!
Perfecte! t'has registrat perfectament
Completat! El teu compte està perfectament actiu, ja tens accés a tot el contingut de Tecnòfils!